Verba volant

Muts i a la gàbia, Pere Calders

—Tu hi creus en les paraules definitives?

—Què vols dir?

—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa...

—I doncs? Què faries, tu?

—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?

—No.

—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.